L’animal humà requereix de llargs anys d’aprenentatge (aculturació, socialització) per arribar a ser humà. Som un ésser abocat a l’acció i l’acumulació d’experiència (humana); un ésser previsor perquè anticipem i ens projectem en el futur; i un ésser no acabat, perquè fer-nos humans no té un final (A. Gehlem). Els humans triguem entre una i dues dècades per adquirir l’autonomia necessària per moure’ns en els nostres mons socials. A diferència dels anomenats “hàbitats naturals” (ecosistemes), els mons humans, tan plurals i tan diversos, sovint canvien a gran velocitat i la seva naturalesa, allò que són, depèn de les nostres interaccions –dels nostres lligams- i de les nostres accions en l’entorn.
Fer-se adult, fer-se un ésser social, comporta aquest llarg aprenentatge en el que un element importantíssim és saber posar-se en el lloc de l’altre. Posar-se en el lloc de l’altre és saber interpretar la seva ment i el seus sentiments. “Sé que tu saps que jo sé” (la dialèctica hegeliana de l’amo i l’esclau) i simpatitzar amb l’altre (”saber que sento com tu sents” o “sentir que sento com tu sents”). Allò que en diem “tenir experiència de la vida” no és altra cosa que aquest procés que ens permet entendre a qui ens envolta i actuar conjuntament. És evident que els vincles emocionals juguen un paper fonamental en aquest procés que té lloc al llarg de la vida però que en la infància té un moment fonamental, guiats per l’experiència (humana) dels “altres significatius” (pares, germans o éssers més propers). Acumular experiència, conèixer el món en que és viu, implica pels humans un aprenentatge conjunt. Només podem reconèixer les emocions que sentim juntament amb els altres (que ens ensenyen el nom i el contingut d’això que sentim). De fet, aquest aprenentatge ens lliga indisociablement als altres, compartint un món de significats i aprenem a reconèixer el que és valuós. Segurament, sense emocions les coses i les persones no ens importarien gaire. John Elster afirma que les emocions són la matèria de la vida, el vincle més important entre les persones i el que ens lliga a les coses.
En aquest llarg procés d’aprenentatge i humanització, intens en la infància però que com hem dit s’allarga tota la vida, el paper de la imaginació i els somnis és fonamental. Per una banda, podem considerar els somnis (N. Humphrey) com un laboratori d’experiència humana. Sovint, el somnis ens permeten viure i experimentar situacions en les que mai, o encara mai, no ens hem trobat. El somni ens permet generar situacions (vitals) noves on posar a prova la nostra capacitat de reacció o d’experimentar amb les emocions que ens susciten. Despertats els somnis pels desigs, la quotidianitat viscuda o les narracions que ens han fet del món ens permeten experimentar amb diferents escenes de vida. Un somni ens pot transformar, donar-nos la clau d’una decisió, mostrar-nos allò que ens espanta o fer-nos buscar allò que estimem.
La imaginació és la peça clau en molts d’aquests processos d’aprenentatge vital i emocional. No importa si allò que imaginem (com passa clarament en el somni) és o no és una ficció, perquè allò que imaginem té la capacitat i el poder de suscitar les nostres emocions. Si ens maginem un monstre o la mort d’un ésser estimat i ens espanta, tant si és un impossible com un fet possible o passat, les emocions que ens suscita són “reals” i viscudes com a tals emocions (deixem per un altre moment la discussió sobre les “emocions ficcionals”) . El laboratori del somni i el laboratori de la imaginació (hi ha qui ho anomenaria “somiar despert”) ens permeten augmentar el nostre vast camp d’experiència humana. L’experiment imaginatiu, com passa en molts jocs infantils, pot tenir un valor instrumental, clar està, però també –o només- tenyir de significat les nostres experiències.
Roger Martinez
Grup d'Estudis en Cultura i Societat 