Individu i desvergonya

Francesc Núñez – En el seminari d’avui he incidit en l’important paper d’algunes emocions (i molt particularment la vergonya) en els processos de constitució (o de generació) de comunitat(s). La vergonya és un bon exemple de “socialització” de l’individu, o millor, d’inserció de l’individu en una comunitat. El desvergonyit ho és per falta d’adhesió i de pertinença a la comunitat o, en el millor dels casos, de confrontació a una comunitat que no és la seva. Els canvis en les societats modernes i especialment a partir del que podríem anomenar segona modernitat, han trastocat aquestes mecanismes de relació social. A això ens volem referir.

1. La tesi (constructivista) que defenso sosté que les emocions tenen la capacitat de donar suport a les normes socials. Les emocions comporten nocions de caràcter prescriptiu com, per exemple, creences en què alguna cosa ha de ser respectada, condemnada, desitjada o defensada…
2. Les emocions, en la seva forma socialitzada, interioritzada o, també encosada (és a dir, apresa en el procés de socialització primària) tenen continguts no naturals i acompleixen funcions socials.
3. Des d’aquesta perspectiva, vull apuntar alguns dels canvis en la interpretació –i en el paper de les emocions- que han tingut lloc en els darrers dos segles, els de la modernitat. En aquests sentit em refereixo al pas d’un ordre social on la vergonya, entre altres emocions, es podia considerar com un clar indicador de la pertinença a una comunitat, a una situació social on la preponderància de l’individu front al grup, fa perdre valor a la vergonya com a ciment social. Aquest és només un indici dels canvis que s’han produït.